Pàgina solidària

PER UNA JUSTÍCIA AL SERVEI DELS DRETS HUMANS!

Per Jaume Asens, advocat de la Querella contra l’assassinat de cooperants espanyols a Rwanda,

publicat a Regió 7 el 3 de març 2014

Al passat Ple municipal i a proposta del Consell Municipal de Solidaritat, es va aprovar per unanimitat de tots els grups polítics, una moció que pretén fer-nos reflexionar sobre quin tipus de justícia volem i al servei de qui. La moció és una forma explícita de mostrar el rebuig com a ciutat a la reforma de la jurisdicció universal impulsada pel govern central i que permetrà que genocides, torturadors i altres criminals internacionals eludeixin l’acció de la justícia. Suposarà el triomf de la impunitat front la Cultura dels Drets Humans.

Si posem rostre a la reforma, estem parlant que casos com la Querella contra els implicats als assassinats de cooperants espanyols a Rwanda, entre ells la manresana Flors Sirera, quedaran arxivats. Més enllà de la indignació com a conciutadans dels cooperants, se’ns retalla una eina clau per fer justícia al conjunt de crims contra la humanitat. La Querella té aquest valor simbòlic, fent justícia als assassinats dels cooperants a la zona, es reconeix la responsabilitat dels assassins en el genocidi, en aquest cas,  als Grans Llacs. És un inici per reparar el dolor ocasionat a milions de víctimes. No volem perdre el patrimoni aconseguit perquè cap crim contra la humanitat quedi impune, més enllà de la posició de poder d’aquells que l’han comès.

 

El jurista milanès Cesare Beccaria recordava ja en el segle XVIII, que la millor forma de prevenir un delicte residia en la “persuasió de no trobar cap lloc sobre la terra en el que quedi sense càstig”. Amb aquesta finalitat, l’anomenat principi de justícia universal es va obrir camí al llarg del segle XX per a posar límit a la impunitat de crims tant execrables com els de genocidi o lesa humanitat. En el fons, la idea era simple: aquests fets són atemptats greus que per la seva crueltat ofenen no només a les seves víctimes sinó tota la humanitat sencera. En el seu nom, d’aquesta manera, poden ser perseguits des de qualsevol racó del món, amb independència de qui sigui la víctima, el seu autor, o d’on s’hagin comès.

L’origen més proper d’aquest principi jurisdiccional es troba en la conformació dels tribunals de Núremberg i la presa de consciència de que els actes de barbàrie com els viscuts a Auschwitz no podien repetir-se. Sota aquest senyal civilitzador es van aprovar també documents crucials com la Carta de l’ONU, la Declaració Universal de 1948, que pretenien convertir els drets humans en autèntics murs de contenció davant els poders arbitraris de tot tipus. En aquell moment aquella necessitat d’imposar un “mai més” com imperatiu categòric global va ser assumida per molts dels Estats que ara es mostren diplomàticament enfadats quan s’obren investigacions que els involucren en crims d’aquest tipus. En realitat, no va haver de passar massa temps per a constatar com aquestes normes s’aplicaven asimètricament als vençuts i als que, malgrat les seves maldats, resultaven vencedors. Després de l’horror nazi, la impunitat d’altres crims horribles com els bombardeigs d’Hiroshima, Nagasaki, Dresden o les posteriors purgues estalinistes, van mostrar el cinisme que suportava un sistema dual a mida de les grans potències. A Tokio, un jutge dissident de la Cort contra els crims de guerra de Japó va arribar a afirmar, no sense raó, que “només les guerres perdudes constitueixen crims internacionals”.

Tanmateix, la promesa de “mai més” va restar i el seu eco es va projectar en el futur. De la mateixa manera que el mercat tendia a traspassar fronteres, començava a quallar l’anhel que la protecció dels drets humans també ho pogués fer. El Conveni de Ginebra, la Convenció contra la Tortura o la Convenció contra les desaparicions forçades van ser peces claus per a consolidar la seva capacitat expansiva i extraterritorial. Aquests intents, tanmateix, aviat es van mostrar deficitaris per a la consecució de la justícia. Un dels principals motius eren els seus forts lligams a les relacions de poder en l’ordre internacional. Només cal observar, per exemple, les circumstàncies polítiques que van envoltar la seva creació o les alarmants reserves a la jurisdicció universal formulades per països com EEUU o Rússia per entendre que aquesta no era res més que una visió encoberta de la vella “justícia dels vencedors”

Com alternativa a la doble moral d’aquests fòrums internacionals no pocs tribunals estatals van començar a invocar la jurisdicció universal per a evitat zones d’impunitat. En el cas espanyol, l’empara de l’article 23 de la Llei Orgànica del Poder Judicial es van obrir nombroses causes –començant per la del dictador Pinochet- en compliment de les obligacions internacionals contretes. En realitat, es va dur a terme sense massa entrebancs mentre es jutjaven crims comesos en països perifèrics del continent americà o africà, la pressió diplomàtica dels quals era fàcil de conduir. Les coses van canviar quan les indagacions judicials van assenyalar a les grans potències – com EEUU, Xina o Israel- situades fora de la legalitat internacional. El Govern va veure compromesa la realpolitik després de la investigació de crims comesos al Tibet o en contra dels seguidors de Falung Gong, els vols de la CIA, l’assassinat a Irak del periodista José Couso, les tortures de Guantánamo o la massacre de Gasa. De fet, els continguts dels cables secrets de l’ambaixada d’EEUU filtrats per Wikileaks va demostrar clar i ras la capacitat d’aquestes peces influents de la plataforma internacional per a pressionar i vèncer voluntats de funcionaris públics i fins i tot, de governs sencers. Després de l’orde de detenció dictada a la causa oberta arran del genocidi tibetà contra l’expresident xinès, el ministre Alonso, va reconèixer sense dissimular que amb aquesta llei es “pretén acabar de cop les molèsties diplomàtiques” i “sufocar l’enuig” de governs com el xinès al més aviat possible. Aquestes presses sobtades per a decapitar la justícia universal expliquen que s’hagi recorregut a una via d’urgència mitjançant una proposició de llei que permet eludir informes com el del Consejo General del Poder Judicial i tirar endavant la proposta sense gairebé debat.

Amb la seva aprovació només es podran investigar delictes de l’anomenada jurisdicció universal quan “el procediment es dirigeixi contra un espanyol o un ciutadà estranger que resideixi i es trobi a Espanya”. El que comporta donar carpetada a la quasi totalitat de les investigacions obertes. A més a més, es deixa clar que només seran “perseguibles prèvia interposició de querella pel perjudicat o el fiscal”, amb el què s’exclou l’acció popular prevista constitucionalment. Un altre aspecte escandalós del text és el contrast existent entre la superprotecció de certes víctimes i el desemparament d’altres. Un bon exemple d’això és la decisió de deixar directament sense càstig fets tant sagnants com les ablacions de nenes en viatges als països d’origen dels seus pares. O el desigual tractament que reben les víctimes que han patit tortures i les que han patit un atac terrorista. Mentre que les primeres hauran d’acreditar la seva “nacionalitat espanyola en el moment dels fets” i que el seu presumpte torturador es troba en territori espanyol, les segones tindran plenament garantida la tutela dels jutges inclús quan l’atemptat s’hagi produït a l’estranger.

Naturalment, les reaccions de rebuig a tal despropòsit no s’han fet esperar. Des de les associacions de drets humans i la resta de partits de l’oposició, fins el Relator de la ONU, Pablo de Greiff, o el propi col·lectiu dels jutges, han fet arribar al Govern la seva preocupació.. És comprensible que el ministre de Asuntos Exteriores de torn li resultin incòmodes certes pressions procedents de conselleries estrangeres. No obstant això, aquest no és motiu suficient per a ignorar el deure assumit de protegir i dotar d’eficàcia universal els drets humans protegits en les normes internacionals. Aquests principis haurien d’estar per sobre de les relacions conjunturals de la realpolitik dels negocis o d’aquelles pressions diplomàtiques. Amb independència de que vinguin d’un petit país africà o del govern del gegant xinès. En un règim que es concep a ell mateix com democràtic aquest acte de rendició a la “llei del més fort” es rebel·la com incompatible amb la seva aspiració a que cap poder, públic o privat, pugui lliurar-se de la força de dret i el respecte als drets humans.

Quan es permet que genocides, torturadors i altres criminals internacionals eludeixin l’acció de justícia – amb el consegüent menyspreu vers les seves víctimes- les alarmes haurien de disparar-se. Per a recordar-nos que la responsabilitat dels seus actes no només els afecta a ells, sinó també a aquelles societats que conviuen impassibles amb les seves accions. Aquesta impunitat vergonyosa és una invitació al delicte. Amb els drets humans no hi ha mitges tintes: o s’està amb les víctimes o amb els victimaris, amb els familiars de la Flors Sirera o amb els seus assassins. El Ple de l’Ajuntament de Manresa, per unanimitat ja ha escollit. Això hauria de ser motiu d’orgull dels seus conciutadans. Ara, potser sigui el moment de recordar a aquells que encara no ho han fet la sagaç advertència llançada pels desapareguts a Xile: “Qui busca lleis d’impunitat seran tant responsables en el futur com els que van prémer el gallet en el passat.”

ruanda_1994

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: