Pàgina solidària de març

El pols per Ucraïna, Marta Ter Ferrer

 

Els darrers mesos hem vist com Ucraïna s’ha convertit en un nou camp de batalla on Occident i Rússia hi juguen un pols per establir (o consolidar) àrees d’influència que, pel que estem observant, poden arribar a dibuixar unes noves relacions de poder entre les principals potències mundials.

 

La crisi d’Ucraïna ha passat, bàsicament, per tres moments clau: primer, quan Ucraïna no va signar, el novembre passat, l’Acord d’Associació amb la UE; segon, quan un procés de mobilització social engegat després de la no-signatura va acabar derrocant el president Víktor Ianukòvitx i establint un nou govern pro-occidental; i tercer, l’ocupació i annexió de Crimea per part de Rússia.

 

Ucraïna no va signar l’Acord d’Associació amb la UE perquè no li resultava prou avantatjós. L’Acord que la UE li proposava no li solucionava pràcticament res a curt i mig termini, i el risc de fallida era molt elevat. Ianukòvitx va sol·licitar entre 15.000 i 20.000 milions de dòlars per compensar la pèrdua dels mercats russos i de la CEI (entitat formada pels països post-soviètics). Però la UE no va acceptar.

 

Just després de saber que Ucraïna no signaria l’Acord amb la Unió Europea, sinó un acord amb Rússia que li oferia crèdits i un preu més baix del gas, la plaça Maidan de la capital, Kíev, va començar a omplir-se de manifestants que exigien a Ianukòvitx un acostament a la UE i no cedir a les pressions de Rússia. La reacció repressiva del govern va provocar que els objectius de la gent reunida a la plaça apuntessin al canvi del règim, corrupte i autocràtic.

 

Entre els manifestants hi havia gent de diverses ideologies, però cal destacar un petit grup radical que, tot i que minoritari, va esdevenir decisiu. Eren gent vinculada a Pravy Sektor i Svoboda, organitzacions polítiques d’extrema dreta i d’ideologia nazi que van crear una força paramilitar que va permetre combatre els cossos de seguretat de Kíev durant tres mesos. Possiblement, sense ells, no hagués estat possible acabar derrocant el govern de Ianukòvitx.

 

El dia 21 de febrer, i després d’haver-hi hagut cent víctimes mortals a Maidan, la UE i Rússia van participar com a mediadors en un acord entre Ianukòvitx i l’oposició. Però aquest acord no es va respectar. Maidan el va rebutjar, Ianukòvitx va fugir i l’oposició va formar un nou govern provisional, que occident va acceptar. En aquest govern, però, hi va entrar l’extrema dreta a què abans fèiem referència. Haver estat a primera línia dels combats a Maidan li va permetre, després, guanyar pes polític. Avui hi ha quatre ministres que són de Svoboda i un vinculat a Pravy Sektor (d’un total de vint).

 

Amb l’entrada d’aquest col·lectiu al nou executiu, i amb el seu reconeixement per Occident, Rússia va tenir l’excusa perfecte per negar la legitimitat del nou govern, titllar-los a tots de feixistes i, a partir d’aquí, fer valer el seu dret d’ingerència en un altre país si la població russa d’aquest país estava en perill. Engegant una campanya propagandística molt potent “contra el feixisme a Ucraïna”, Rússia es va disposar a no perdre Crimea, un lloc d’importància geoestratègica vital, ja que allà hi té des de fa tres segles la seva principal base de la Flota del Mar Negre.

 

Rússia va començar a desplegar tropes a la península de Crimea, i el passat 16 de març es va organitzar un referèndum en què l’opció d’annexar-se a Rússia va guanyar oficialment per un 96.7%. L’endemà Putin ja signava el decret d’adhesió després d’haver fet un contundent discurs en què, a més de les justificacions històriques, evidenciava les incoherències d’Occident en la política internacional i en relació al dret d’autodeterminació.

 

Així, doncs, Rússia ja s’ha annexionat Crimea sense vessament de sang, però havent ocupat prèviament part d’un país sobirà i havent vulnerat el Dret Internacional. Una setmana després, el govern provisional d’Ucraïna signava un acord d’associació amb la UE. I tot això enmig d’una Ucraïna molt volàtil on la població pro-russa de la part sud-est del país també reclama un referèndum, i amb inestabilitat al govern provisional, després dels enfrontaments que s’han produït recentment entre el Ministeri de l’Interior i Pravy Sektor. Ens trobem, doncs, en un punt on no sabem si el pitjor ja ha passat o encara està per arribar. Caldrà estar ben atents.

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: