Prou violència i prou ocupació a Gaza!

12/08/2014

Arran dels esdeveniments que han tingut lloc a Palestina les últimes setmanes,  diverses ONGs de l’àmbit de Pau,signem el següent manifest. 

  Jabalia, Gaza Strip, 16.11.2012

Prou violència i prou ocupació a Gaza!

Fem possible la pau i el respecte als drets humans a Palestina i a Israel

Manifest de diverses ONG catalanes davant la nova escalada de violència al Pròxim Orient

Una altra vegada l’espiral de violència i destrucció ha esclatat al Pròxim Orient i, com sol ser habitual, el poble palestí està patint-ne salvatgement les conseqüències.

El que inicialment va ser l’enèsim capítol de la tensió entre Israel i Hamàs ha derivat en un brutal atac sobre la Franja de Gaza. Si, fruit del bloqueig i setge que pateix habitualment, la situació a Gaza ja té dimensions de càstig col·lectiu, atacar i bombardejar el territori esdevé d’una crueltat profundament intolerable.

El llançament de coets des de la Franja de Gaza sobre territori israelià, amb perill de fer víctimes sobre la població civil, és una acció condemnable i que allunya la solució al conflicte. Però que ningú s’equivoqui: les xifres de mort i destrucció evidencien, de forma clara i innegable, la brutal actuació de l’exèrcit israelià: segons xifres de la UNRWA de 28 de juliol, 1.067 palestins morts (en un 70% civils, dels quals un 30% infants), 6.223 ferits i 170.461 desplaçats. Pel cantó israelià, segons xifres de B’Tselem del mateix dia, 45 morts (43 dels quals, soldats).

Que hospitals, escoles i espais habilitats i gestionats per Nacions Unides per acollir els desplaçats hagin rebut també els impactes dels bombardejos demostren un nul respecte cap al dret internacional humanitari i una absoluta indiferència cap al patiment del poble palestí. Però si constatar això ja és prou dolorós, encara ho és més adonar-se de la passivitat, quan no directa complicitat, de la comunitat internacional davant d’aquesta situació.

Sens dubte, ara, és absolutament urgent aconseguir l’establiment d’un alto el foc. Cal que totes les persones, organitzacions, governs i organismes internacionals es comprometin activament en fer-la possible. Aquest conflicte només té solució política i permetre la continuïtat de la violència només afegirà més mort, patiment, dolor i destrucció. Una aturada que ha de permetre també les tasques humanitàries ara severament perjudicades o impedides.

Però, immediatament després, cal gestionar un conflicte que duu massa dècades inabordat i que la comunitat internacional, bé per complicitat o bé per desgana, ha deixat podrir.

La solució, ja fa temps que ho denunciem, és cada cop més difícil: la idea de dos estats lliures, un israelià i un de palestí, viables i convivint pacíficament sembla cada cop més llunyana. Des de l’acord de partició de les Nacions Unides de 1947, el govern israelià ha treballat els darrers anys de forma clara i evident per a fer-lo inviable: ocupant i annexionant territoris palestins, posant assentaments en el poc territori palestí que queda, dificultant la vida diària de palestins amb el mur i el control de fronteres, boicotejant el ritme econòmic, bombardejant sempre que ho ha considerat necessari, etc. I davant de tot això, la comunitat internacional, amb els Estats Units al capdavant però també la Unió Europea, no han exercit cap funció crítica, correctiva i de control a un Estat que van ajudar a crear.

A Israel, el pes d’un discurs militarista envaeix cada cop més la política i la societat. Les forces polítiques més intransigents, van creixent i tenen major influència en el parlament i el govern que abans. En canvi, les persones i organitzacions favorables al diàleg i la pau perden pes i queden cada cop més arraconades i, darrerament, pateixen persecució legal i social.

A Palestina, la fràgil unió política entre Al Fatah i Hamàs, afegides a la desesperació i frustració de la població davant tants anys d’ocupació i manca de perspectiva, dibuixen un escenari inquietant.

Però, encara que una solució justa i pacífica al conflicte sembli ara molt difícil, és ben clar que apostar per la violència i la vulneració dels drets humans segur que l’allunya. Tot conflicte pot ser revertit en la seva dinàmica de violència i degeneració. I tant a Israel com a Palestina hi ha persones i col·lectius organitzats que lluiten per un futur de dignitat, justícia, respecte als drets humans i construcció de pau. No podem donar-ho per perdut.

Cal aturar la dinàmica de violència, posar fi a l’ocupació del territori palestí, donar suports als actors de pau, crear espais de diàleg social dins de cada país i entre els dos països i fomentar àmbits de negociació diplomàtica que abordin els factors del conflicte, amb la voluntat de trobar una solució justa i satisfactòria que impedeixi nous vessaments de sang en el futur.

Les persones i organitzacions compromeses amb la pau i els drets humans, ens hi hem d’implicar: campanyes de solidaritat, accions de boicot contra l’ocupació israeliana, denúncies de les violacions dels drets humans, afavorir marcs de diàlegs i solidaritat amb els actors de pau palestins i israelians, etc. Podem fer molt. I hem de fer molt més encara.

És responsabilitat dels estats i els organismes internacionals multilaterals afrontar seriosament la situació i treballar incansablement per trobar una solució pacífica i justa al conflicte. La comunitat internacional no pot tolerar que un Estat que va crear a través de les Nacions Unides incompleixi sistemàticament les normes que emanen d’aquest organisme. La dimissió dels estats i la comunitat internacional en la superació d’aquest conflicte és una greu irresponsabilitat quan no complicitat amb una situació intolerable.

Les persones i organitzacions compromeses amb la pau i els drets humans hem de pressionar als Estats i els organismes internacionals per tal que no dimiteixin de la seva responsabilitat.
Mobilitzem-nos per la fi de la violència i l’ocupació.

Fem possible la pau i el respecte als drets humans.

També, a Palestina i Israel.

Barcelona, 30 de juliol de 2014

Entitats signants del manifest:

Associació Catalana d’Esperanto
Centre d’Estudis per a la Pau JM Delàs
Coordinadora d’ONG Solidàries de les comarques gironines i l’Alt Maresme
Dones x Dones
Federació Catalana d’ONG per la Pau, els Drets Humans i el Desenvolupament (la Fede.cat)
FundiPau (Fundació per la Pau)
Institut de Drets Humans de Catalunya
Moviment per la Pau (MPDL-Catalunya)
Plataforma per la Pau Lloret de Mar
Servei Civil Internacional de Catalunya

Proide
Universitat Internacional de la Pau

Per a adhesions d’ONG i col·lectius adreceu-vos a: FundiPau info@fundipau.org


Pàgina solidària d’abril

09/05/2014

La lluita per la terra, l’educació i la transformació social:

l’MST del Brasil un moviment en marxa, 

Rosa Cañadell. Professora. Membre del Comitè de suport al MST, de Barcelona

En un moment com l’actual, amb una crisi que s’acarnissa amb les classes més desfavorides junt amb la incapacitat de donar una resposta contundent que pari aquest atac als drets socials i laborals, parlar d’un moviment social com l’MST és com una alenada d’aire fresc i, encara que les circumstàncies són molt diferents, el seu exemple d’organització, lluita i educació bé podrien ser un focus d’inspiració per a tots aquells i aquelles que caminem indignats i busquem nous camins cap a aquesta societat somiada amb més justícia i menys desigualtat.

El Brasil té 600 milions d’hectàrees de terres cultivables; però amb prou feines el 2% dels propietaris controlen el 48% de la terra. Hi ha latifundis més extensos que Holanda o Bèlgica. 53 milions de brasilers viuen sota el llindar de la pobresa amb una renda mensual inferior a 60 dòlars, i 22 milions estan sota el llindar de la indigència amb una renda diària inferior a un dòlar. Els sense terra s’estimen en uns 15 milions. Són els exclosos del camp en els últims 30 anys a causa de l’extensió dels latifundis, la construcció de rescloses i l’expansió de l’agronegoci dirigit a l’exportació i dominat pel gran capital internacional, que necessita de grans extensions i inversions per produir a gran escala.

En aquest context, l’any 1985 va néixer el Moviment dos Trabalhadores Rurais Sem Terra (MST), que fins avui no ha deixat de créixer ni ha abdicat dels seus principis i s’ha convertit en un referent i un signe d’esperança, tant al Brasil com a tot Amèrica Llatina.

 

MST-foto-SebastiaoSalgado

Sota el lema “Ocupar, Resistir i Produir”, l’MST organitza els camperols que no tenen terra per ocupar zones improductives. Poden arribar a agrupar-se des de 300 famílies fins a 3.000, normalment persones que viuen als barris pobres de les grans ciutats després d’haver estat expulsades del camp. Sortir de la pobresa i tornar a viure del treball al camp és el que empeny aquestes famílies a agrupar-se entorn de l’MST i començar el procés d’ocupació i resistència.

Una vegada decidida la zona, el dia i l’hora, prenen possessió col·lectiva de la terra. El pas següent és defensar-la. De vegades apareixen els pistolers, d’altres l’exèrcit. Els camperols no tenen armes i la seva defensa és la no-violència i l’abandó temporal de la terra en el cas d’expulsió, normalment violenta, per tornar-la a ocupar posteriorment.

Les famílies munten els campaments i comencen un procés a fi de legalitzar l’ocupació. La Constitució brasilera reconeix el dret que les terres improductives siguin “susceptibles de Reforma Agrària”. En aquest marc, l’ocupació és una forma de lluita i de pressió per obligar el Govern a posar en pràctica el mandat constitucional de realitzar la reforma agrària i fer que les terres compleixin amb la seva funció social.

Aquest procés de legalització, a partir d’un gran equip d’advocats del mateix Moviment, pot durar mesos i de vegades fins i tot anys. En el 80 % de casos s’aconsegueix, però hi ha campaments que porten 10 anys esperant que acabi el procés. Durant tot el temps que dura l’ocupació es combinen les accions legals, la negociació i la mobilització: marxes, ocupacions d’edificis públics, etc.

Finalment, una vegada aconseguida la legalització de l’ocupació, la terra passa a ser propietat de l’Estat, que la dóna en usdefruit a les famílies que la van ocupar. Així comença l’assentament, la construcció de les cases i la producció. Les persones que han ocupat la terra planifiquen totes les qüestions que s’hi relacionen, com repartir-la, com treballar-la, on construir els habitatges, l’escola, etc. És un procés democràtic, assembleari i participatiu. La línia política de l’MST és impulsar i desenvolupar la producció de forma col·lectiva, però les decisions corresponen als assentats i assentades.

Una vegada aconseguit aquest objectiu, l’MST continua buscant noves terres per assentar nous camperols i camperoles. Una part de la producció dels ja assentats serveix de suport per a les noves ocupacions i l’experiència d’uns ajuda l’organització dels altres, en un gran cercle de solidaritat que en permet la seva expansió.

Des que va començar, el Moviment no han parat d’ocupar terres, d’organitzar la producció, de construir escoles i de formar nous militants. Ara mateix, uns dos milions de persones viuen i treballen a les terres ocupades i/o legalitzades. Hi ha centenars d’associacions camperoles i cooperatives de producció. A l’abril del 2010 es comptabilitzaven prop de dues mil escoles en els seus campaments i assentaments i per la seva Escola Nacional Florestan Fernandes hi han passat 16.000 joves per formar-s’hi políticament i tècnicament. Mentrestant, unes 60.000 famílies estan acampades tot esperant legalitzar les terres ocupades.

Com han aconseguit tant amb tan poc? Doncs, tres són els puntals bàsics de l’èxit del Moviment: la lluita constant, l’organització com a construcció de nous valors i l’educació com a garantia de continuïtat.

 

Des del Bages contribuïm a la defensa dels Drets Humans a Colòmbia.

Xavi  Cutillas Romero, en representació de l’Assoc. Catalana per la Pau

“Les meves dos filles cada dia han de caminar dues hores per la muntanya per arribar a l’escola. Vostès saben el perillós que és això? Totes les persones que han desaparegut i mai més vam tornar a saber d’elles? Tinc por a enviar-les soles, però vull que vagin a l’escola i estudiïn. El que la nostra comunitat necessita és un transport escolar per als nostres fills.” Així ho explica Isabelina, de la comunitat d’Aguacates, a la Taula per la Vida Digna que ha tingut lloc al municipi de Segovia, a Colòmbia el 23 i 24 de gener d’aquest any.

La Taula per la Vida Digna és un espai de trobada comunitària on els habitants de comunitats camperoles i de diferents barris de Segovia, es troben per proposar alternatives que millorin les condicions de vida a les zones rurals i urbanes. És també un espai de diàleg amb les institucions locals, cridades a donar compliment als acords de pau que s’estan portant a terme gràcies al suport d’institucions com l’Ajuntament de Manresa. La nostra ciutat, a través de la convocatòria de subvencions a projectes de Cooperació, dóna suport al projecte executat per l’Associació Catalana per la Pau (ACP):  “Acompanyament a la construcció de pau i la defensa dels drets humans a la vall del riu Cimitarra”, a Colòmbia.

Gràcies a la solidaritat de la ciutadania de Manresa, la Corporació Jurídica Aces Justícia, el soci local de l’ACP a Colòmbia, està garantint l’assistència legal a deu víctimes de violacions greus als drets humans, com la desaparició forçada i les execucions extrajudicials de familiars. Violacions que, tot i estar en marxa el procés de negociació entre el Govern de Colòmbia i la guerrilla de les FARC-EP, segueixen produint-se amb intensitat a diferents regions del país.

Les comunitats camperoles fa anys que s’han organitzat i han posat en marxa estratègies per defensar el seu dret a la vida, a la terra i al territori. La nostra aposta és donar suport a les seves propostes organitzatives i informar a nivell internacional dels abusos que pateix la societat civil. El projecte inclou un treball des de l’educació popular, mitjançant el qual s’estan formant a 60 líders i lidereses camperoles en temes de protecció, denúncia i defensa dels Drets Humans. A les Taules per la Vida Digna s’aborden temes de salut, educació, economia camperola, infraestructura i garanties de participació ciutadana.

La importància de la cooperació descentralitzada, especialment aquella que es realitza des de municipis com Manresa, permet recolzar iniciatives com aquesta, però els llaços solidaris que uneixen Catalunya i Colòmbia no es limiten a l’ajut econòmic. Des de fa gairebé una dècada, l’ACP impulsa que voluntàries i voluntaris participen en les activitats d’acompanyament internacional a Colòmbia, promogudes per International Action for Peace (IAP). Gràcies a la presència en terreny d’observadors internacionals, es contribueix a fer respectar els Drets Humans i el Dret Internacional Humanitari, a les regions i comunitats rurals afectades pel conflicte armat.

 

 


Pàgina solidària de març

31/03/2014

El pols per Ucraïna, Marta Ter Ferrer

 

Els darrers mesos hem vist com Ucraïna s’ha convertit en un nou camp de batalla on Occident i Rússia hi juguen un pols per establir (o consolidar) àrees d’influència que, pel que estem observant, poden arribar a dibuixar unes noves relacions de poder entre les principals potències mundials.

 

La crisi d’Ucraïna ha passat, bàsicament, per tres moments clau: primer, quan Ucraïna no va signar, el novembre passat, l’Acord d’Associació amb la UE; segon, quan un procés de mobilització social engegat després de la no-signatura va acabar derrocant el president Víktor Ianukòvitx i establint un nou govern pro-occidental; i tercer, l’ocupació i annexió de Crimea per part de Rússia.

 

Ucraïna no va signar l’Acord d’Associació amb la UE perquè no li resultava prou avantatjós. L’Acord que la UE li proposava no li solucionava pràcticament res a curt i mig termini, i el risc de fallida era molt elevat. Ianukòvitx va sol·licitar entre 15.000 i 20.000 milions de dòlars per compensar la pèrdua dels mercats russos i de la CEI (entitat formada pels països post-soviètics). Però la UE no va acceptar.

 

Just després de saber que Ucraïna no signaria l’Acord amb la Unió Europea, sinó un acord amb Rússia que li oferia crèdits i un preu més baix del gas, la plaça Maidan de la capital, Kíev, va començar a omplir-se de manifestants que exigien a Ianukòvitx un acostament a la UE i no cedir a les pressions de Rússia. La reacció repressiva del govern va provocar que els objectius de la gent reunida a la plaça apuntessin al canvi del règim, corrupte i autocràtic.

 

Entre els manifestants hi havia gent de diverses ideologies, però cal destacar un petit grup radical que, tot i que minoritari, va esdevenir decisiu. Eren gent vinculada a Pravy Sektor i Svoboda, organitzacions polítiques d’extrema dreta i d’ideologia nazi que van crear una força paramilitar que va permetre combatre els cossos de seguretat de Kíev durant tres mesos. Possiblement, sense ells, no hagués estat possible acabar derrocant el govern de Ianukòvitx.

 

El dia 21 de febrer, i després d’haver-hi hagut cent víctimes mortals a Maidan, la UE i Rússia van participar com a mediadors en un acord entre Ianukòvitx i l’oposició. Però aquest acord no es va respectar. Maidan el va rebutjar, Ianukòvitx va fugir i l’oposició va formar un nou govern provisional, que occident va acceptar. En aquest govern, però, hi va entrar l’extrema dreta a què abans fèiem referència. Haver estat a primera línia dels combats a Maidan li va permetre, després, guanyar pes polític. Avui hi ha quatre ministres que són de Svoboda i un vinculat a Pravy Sektor (d’un total de vint).

 

Amb l’entrada d’aquest col·lectiu al nou executiu, i amb el seu reconeixement per Occident, Rússia va tenir l’excusa perfecte per negar la legitimitat del nou govern, titllar-los a tots de feixistes i, a partir d’aquí, fer valer el seu dret d’ingerència en un altre país si la població russa d’aquest país estava en perill. Engegant una campanya propagandística molt potent “contra el feixisme a Ucraïna”, Rússia es va disposar a no perdre Crimea, un lloc d’importància geoestratègica vital, ja que allà hi té des de fa tres segles la seva principal base de la Flota del Mar Negre.

 

Rússia va començar a desplegar tropes a la península de Crimea, i el passat 16 de març es va organitzar un referèndum en què l’opció d’annexar-se a Rússia va guanyar oficialment per un 96.7%. L’endemà Putin ja signava el decret d’adhesió després d’haver fet un contundent discurs en què, a més de les justificacions històriques, evidenciava les incoherències d’Occident en la política internacional i en relació al dret d’autodeterminació.

 

Així, doncs, Rússia ja s’ha annexionat Crimea sense vessament de sang, però havent ocupat prèviament part d’un país sobirà i havent vulnerat el Dret Internacional. Una setmana després, el govern provisional d’Ucraïna signava un acord d’associació amb la UE. I tot això enmig d’una Ucraïna molt volàtil on la població pro-russa de la part sud-est del país també reclama un referèndum, i amb inestabilitat al govern provisional, després dels enfrontaments que s’han produït recentment entre el Ministeri de l’Interior i Pravy Sektor. Ens trobem, doncs, en un punt on no sabem si el pitjor ja ha passat o encara està per arribar. Caldrà estar ben atents.

 

 


Pàgina solidària de març

31/03/2014

El tancament del cicle de l’aigua, Laura Casas (Enginyeria Sense Fronteres)

 

Quan ens parlen del dret humà a l’aigua la majoria de gent creu que tenint una aixeta i un subministrament d’aigua que ens arriba directament a casa ja n’hi ha prou. No només hem de pensar en aquest dret a l’accés, sinó també en el tipus de gestió si es pública o privada.

construcció biofiltre

Al 2010, l’Assemblea General de les Nacions Unides va reconèixer el dret humà a l’aigua i sanejament, garantint un accés saludable, net i accessible per a tothom. Malauradament, a  El Salvador no existeix la llei general de l’aigua i permet que les grans empreses tinguin via lliure com ara esgotar els aqüífers, no fer ningun tractament a l’aigua contaminada, apropiar-se dels manantials deixant a la població sense accés al servei bàsic de l’aigua,etc. Així doncs no garanteix l’accés a l’aigua potable ni al sanejament a tota població, per ser mes exactes un 91.8% de la població te accés al servei bàsic a nivell urbá i només un  56.7% de la població hi té accés en el sector rural.

 

A diferència del Salvador, Manresa té una gestió pública que funciona molt bé; s’encarrega del subministrament i l’abastament de l’aigua potable i la seva evacuació, sanejament i un posterior tractament de les aigües residuals. Així que ja us podeu imaginar com seria tenir una gestió privada de l’aigua en aquesta ciutat.

 

Un altre factor a tenir en compte es que l’aigua escasseja al país a causa de factors originats per la desforestació o  la contaminació degut al mal ús del recurs i la manca de sanejament. Aquest factor és més acusat a les zones rurals on menys del 5% de les aigües residuals reben un tractament. Es molt important considerar el procés final del cicle de l’aigua, és a dir no només es important potabilitzar aquesta, sinó que un cop se n’hagi fet ús, s’ha de tractar per no contaminar les aigües (tan superficials com subterrànies), com per exemple els rius, de les quals posteriorment en beurem.

En aquest aspecte, l’ajuntament de Manresa ha intervingut en el tancament del cicle de l’aigua finançant una part d’un projecte que consta de la construcció i gestió posterior d’un total de 80 biofiltres a la comunitat rural de La Hacienda de San Alfonso, a la qual hi mancava un sistema de tractament d’aigües residuals. La funció principal dels biofiltres és la neteja de les aigües residuals podent-la reciclar i reutilitzar per al regadiu. Paral·lelament, s’eliminen els basalts i els cultius d’insectes que afecten negativament a la població per la transmissió de malalties como el dengue. Durant l’execució d’aquest sistema de tractament d’aigües residuals la comunitat col·laborarà en les tasques de construcció ajudant al paleta, ja que els habitants d’aquesta població s’encarregaran del seu manteniment. Per tant dins del projecte també inclou capacitacions sobre l’ús del biofiltre al comitè de l’aigua i la Junta directiva (membres de la comunitat rural) per assegurar un bon funcionament d’aquest sistema.

 

Hi ha un total de 48 famílies que es beneficiaran d’aquest projecte que té per objectiu millorar les condicions de vida dels habitants, disminuint la contaminació de l’entorn i del recurs hídric i reduint també les malalties com la diarrea i el dengue.

 

 


Pàgina solidària

11/03/2014

PER UNA JUSTÍCIA AL SERVEI DELS DRETS HUMANS!

Per Jaume Asens, advocat de la Querella contra l’assassinat de cooperants espanyols a Rwanda,

publicat a Regió 7 el 3 de març 2014

Al passat Ple municipal i a proposta del Consell Municipal de Solidaritat, es va aprovar per unanimitat de tots els grups polítics, una moció que pretén fer-nos reflexionar sobre quin tipus de justícia volem i al servei de qui. La moció és una forma explícita de mostrar el rebuig com a ciutat a la reforma de la jurisdicció universal impulsada pel govern central i que permetrà que genocides, torturadors i altres criminals internacionals eludeixin l’acció de la justícia. Suposarà el triomf de la impunitat front la Cultura dels Drets Humans.

Si posem rostre a la reforma, estem parlant que casos com la Querella contra els implicats als assassinats de cooperants espanyols a Rwanda, entre ells la manresana Flors Sirera, quedaran arxivats. Més enllà de la indignació com a conciutadans dels cooperants, se’ns retalla una eina clau per fer justícia al conjunt de crims contra la humanitat. La Querella té aquest valor simbòlic, fent justícia als assassinats dels cooperants a la zona, es reconeix la responsabilitat dels assassins en el genocidi, en aquest cas,  als Grans Llacs. És un inici per reparar el dolor ocasionat a milions de víctimes. No volem perdre el patrimoni aconseguit perquè cap crim contra la humanitat quedi impune, més enllà de la posició de poder d’aquells que l’han comès.

 

El jurista milanès Cesare Beccaria recordava ja en el segle XVIII, que la millor forma de prevenir un delicte residia en la “persuasió de no trobar cap lloc sobre la terra en el que quedi sense càstig”. Amb aquesta finalitat, l’anomenat principi de justícia universal es va obrir camí al llarg del segle XX per a posar límit a la impunitat de crims tant execrables com els de genocidi o lesa humanitat. En el fons, la idea era simple: aquests fets són atemptats greus que per la seva crueltat ofenen no només a les seves víctimes sinó tota la humanitat sencera. En el seu nom, d’aquesta manera, poden ser perseguits des de qualsevol racó del món, amb independència de qui sigui la víctima, el seu autor, o d’on s’hagin comès.

L’origen més proper d’aquest principi jurisdiccional es troba en la conformació dels tribunals de Núremberg i la presa de consciència de que els actes de barbàrie com els viscuts a Auschwitz no podien repetir-se. Sota aquest senyal civilitzador es van aprovar també documents crucials com la Carta de l’ONU, la Declaració Universal de 1948, que pretenien convertir els drets humans en autèntics murs de contenció davant els poders arbitraris de tot tipus. En aquell moment aquella necessitat d’imposar un “mai més” com imperatiu categòric global va ser assumida per molts dels Estats que ara es mostren diplomàticament enfadats quan s’obren investigacions que els involucren en crims d’aquest tipus. En realitat, no va haver de passar massa temps per a constatar com aquestes normes s’aplicaven asimètricament als vençuts i als que, malgrat les seves maldats, resultaven vencedors. Després de l’horror nazi, la impunitat d’altres crims horribles com els bombardeigs d’Hiroshima, Nagasaki, Dresden o les posteriors purgues estalinistes, van mostrar el cinisme que suportava un sistema dual a mida de les grans potències. A Tokio, un jutge dissident de la Cort contra els crims de guerra de Japó va arribar a afirmar, no sense raó, que “només les guerres perdudes constitueixen crims internacionals”.

Tanmateix, la promesa de “mai més” va restar i el seu eco es va projectar en el futur. De la mateixa manera que el mercat tendia a traspassar fronteres, començava a quallar l’anhel que la protecció dels drets humans també ho pogués fer. El Conveni de Ginebra, la Convenció contra la Tortura o la Convenció contra les desaparicions forçades van ser peces claus per a consolidar la seva capacitat expansiva i extraterritorial. Aquests intents, tanmateix, aviat es van mostrar deficitaris per a la consecució de la justícia. Un dels principals motius eren els seus forts lligams a les relacions de poder en l’ordre internacional. Només cal observar, per exemple, les circumstàncies polítiques que van envoltar la seva creació o les alarmants reserves a la jurisdicció universal formulades per països com EEUU o Rússia per entendre que aquesta no era res més que una visió encoberta de la vella “justícia dels vencedors”

Com alternativa a la doble moral d’aquests fòrums internacionals no pocs tribunals estatals van començar a invocar la jurisdicció universal per a evitat zones d’impunitat. En el cas espanyol, l’empara de l’article 23 de la Llei Orgànica del Poder Judicial es van obrir nombroses causes –començant per la del dictador Pinochet- en compliment de les obligacions internacionals contretes. En realitat, es va dur a terme sense massa entrebancs mentre es jutjaven crims comesos en països perifèrics del continent americà o africà, la pressió diplomàtica dels quals era fàcil de conduir. Les coses van canviar quan les indagacions judicials van assenyalar a les grans potències – com EEUU, Xina o Israel- situades fora de la legalitat internacional. El Govern va veure compromesa la realpolitik després de la investigació de crims comesos al Tibet o en contra dels seguidors de Falung Gong, els vols de la CIA, l’assassinat a Irak del periodista José Couso, les tortures de Guantánamo o la massacre de Gasa. De fet, els continguts dels cables secrets de l’ambaixada d’EEUU filtrats per Wikileaks va demostrar clar i ras la capacitat d’aquestes peces influents de la plataforma internacional per a pressionar i vèncer voluntats de funcionaris públics i fins i tot, de governs sencers. Després de l’orde de detenció dictada a la causa oberta arran del genocidi tibetà contra l’expresident xinès, el ministre Alonso, va reconèixer sense dissimular que amb aquesta llei es “pretén acabar de cop les molèsties diplomàtiques” i “sufocar l’enuig” de governs com el xinès al més aviat possible. Aquestes presses sobtades per a decapitar la justícia universal expliquen que s’hagi recorregut a una via d’urgència mitjançant una proposició de llei que permet eludir informes com el del Consejo General del Poder Judicial i tirar endavant la proposta sense gairebé debat.

Amb la seva aprovació només es podran investigar delictes de l’anomenada jurisdicció universal quan “el procediment es dirigeixi contra un espanyol o un ciutadà estranger que resideixi i es trobi a Espanya”. El que comporta donar carpetada a la quasi totalitat de les investigacions obertes. A més a més, es deixa clar que només seran “perseguibles prèvia interposició de querella pel perjudicat o el fiscal”, amb el què s’exclou l’acció popular prevista constitucionalment. Un altre aspecte escandalós del text és el contrast existent entre la superprotecció de certes víctimes i el desemparament d’altres. Un bon exemple d’això és la decisió de deixar directament sense càstig fets tant sagnants com les ablacions de nenes en viatges als països d’origen dels seus pares. O el desigual tractament que reben les víctimes que han patit tortures i les que han patit un atac terrorista. Mentre que les primeres hauran d’acreditar la seva “nacionalitat espanyola en el moment dels fets” i que el seu presumpte torturador es troba en territori espanyol, les segones tindran plenament garantida la tutela dels jutges inclús quan l’atemptat s’hagi produït a l’estranger.

Naturalment, les reaccions de rebuig a tal despropòsit no s’han fet esperar. Des de les associacions de drets humans i la resta de partits de l’oposició, fins el Relator de la ONU, Pablo de Greiff, o el propi col·lectiu dels jutges, han fet arribar al Govern la seva preocupació.. És comprensible que el ministre de Asuntos Exteriores de torn li resultin incòmodes certes pressions procedents de conselleries estrangeres. No obstant això, aquest no és motiu suficient per a ignorar el deure assumit de protegir i dotar d’eficàcia universal els drets humans protegits en les normes internacionals. Aquests principis haurien d’estar per sobre de les relacions conjunturals de la realpolitik dels negocis o d’aquelles pressions diplomàtiques. Amb independència de que vinguin d’un petit país africà o del govern del gegant xinès. En un règim que es concep a ell mateix com democràtic aquest acte de rendició a la “llei del més fort” es rebel·la com incompatible amb la seva aspiració a que cap poder, públic o privat, pugui lliurar-se de la força de dret i el respecte als drets humans.

Quan es permet que genocides, torturadors i altres criminals internacionals eludeixin l’acció de justícia – amb el consegüent menyspreu vers les seves víctimes- les alarmes haurien de disparar-se. Per a recordar-nos que la responsabilitat dels seus actes no només els afecta a ells, sinó també a aquelles societats que conviuen impassibles amb les seves accions. Aquesta impunitat vergonyosa és una invitació al delicte. Amb els drets humans no hi ha mitges tintes: o s’està amb les víctimes o amb els victimaris, amb els familiars de la Flors Sirera o amb els seus assassins. El Ple de l’Ajuntament de Manresa, per unanimitat ja ha escollit. Això hauria de ser motiu d’orgull dels seus conciutadans. Ara, potser sigui el moment de recordar a aquells que encara no ho han fet la sagaç advertència llançada pels desapareguts a Xile: “Qui busca lleis d’impunitat seran tant responsables en el futur com els que van prémer el gallet en el passat.”

ruanda_1994


%d bloggers like this: